Cada vegada que
he intentat acomplir un propòsit pel nou any, he tingut èxit. Sempre. Fins ara. Tothom sap que aquests rituals estan abocats al fracàs, forma part del
joc; si no fos així, es podrien emprendre en qualsevol època de l’any, però llavors seria
sense la necessària solidaritat en el fracàs amb amics i familiars. Una solidaritat que
defineix, en realitat, l’esperit del repte.
Perdre és guanyar. I guanyava sempre. Ara, però, escric
això. M’havia proposat reprendre el bloc i ho he fet. I ha estat dur, molt dur,
perquè vaig decidir-ho cap al maig de l’any passat. Mesos amb erra i sense durant els quals he aconseguit no publicar res,
malgrat els estímuls que amenaçaven de trencar la decisió: les exposicions de
Bolaño, Pasolini i Espriu, descobertes com Juan Tallón, llibres com Librerías
de Jorge Carrión, visites il·lustres, esdeveniments d’abast universal com l’exposició
de David Bowie, els 50 anys de Doctor Who o la publicació de La casa de hojas, els
#dempeus, connexions aparentment secretes entre llibres i autors, els sotracs del món editorial, i tantes
coses que m’empenyien cap al teclat. Sense èxit.
O sí. Perquè escriure,
en el fons, és fàcil. Massa i tot. Aquest post n’és la prova.
Fotografies: Eduard Escoffet i Josep Pedrals s'ho fan a Laie CCCB. Jordi Carrión signa exemplars de Librerías. Javier Calvo, Ana S. Pareja i Robert Juan Cantavella parlen de La casa de hojas al CCCB.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada